Zhou Enlai
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Zhou Enlai (xinès simplificat: 周恩来, xinès tradicional: 周恩來, pinyin: Zhōu Ēnlái; Huai'an, 5 de març de 1898 – Pequín, 8 de gener de 1976) fou un polític, revolucionari, escriptor i dirigent xinès.
La seva contribució fou decisiva per a la consolidació i ascens del Partit Comunista de la Xina. Va ser el primer a exercir el càrrec de Primer Ministre de la República Popular de la Xina des de l'octubre de 1949 fins a la seva mort el gener de 1976.[1]
Zhou Enlai nasqué en una família culta el 1898 i passà part de la seva infància a Huai'an, Jiangsu. Estudià Cultura clàssica xinesa i més endavant, a la prestigiosa escola de Tianjin. D'allí passà a les universitats de Waseda i Nippon al Japó, i finalment assistí a la universitat de Nankai a Tianjin.[2]
El 1919 participà en el Moviment del 4 de maig, de caràcter antiimperialista, modernitzador i nacionalista xinès, fortament crític amb els senyors de la guerra xinesos. Fundà el sindicat d'estudiants de Tianjin i fou arrestat pel govern. Dos anys després, el 1920 anà a París i a Edimburg a estudiar, s'integrà al Partit comunista i creà el primer cos juvenil del Partit Comunista Xinès. Visità Anglaterra i Alemanya. El 1924 fou nomenat director d'entrenament polític a l'Acadèmia Militar Whampoa. Arran del primer front unit, l'aliança del Partit Comunista i el Guomindang proclamada per Sun Yat-sen el 1924 i que rebé el suport soviètic, s'integrà al partit nacionalista i fou designat el 1926 cap del primer exèrcit de Chiang Kai-shek.
Poc després de la mort de Sun Yat-sen, els sectors dretans de Guomindang aconseguiren el control del partit. Els comunistes, tanmateix, havien creat el seu propi exèrcit sota el lideratge de Zhou Enlai, que desconfiava de la direcció del Guomindang, que titllà de coalició de senyors de la guerra traïdors.
Organitzà i dirigí la insurrecció de Xangai de 1926 d'acord amb el consell del Komintern, que resultà derrotada; Després de la ruptura entre el PCX i el Guomindang i la repressió que aquest emprengué, fou condemnat a mort, però se n'escapà i treballà en la clandestinitat. Marxà a Jiangxi el 1931, on apropà els seus plantejaments comunistes soviètics d'inspiració urbana als de la revolució dels camperols de Mao, i contribuí a la seva reconciliació amb els caps del partit comunista. Assumí el control militar del 1r front de l'exèrcit, derrotant en quatre ocasions les tropes del Gumonitang, i emprengué la reorganització de l'exèrcit. Participà en la Llarga Marxa (1934-35).
Durant la invasió japonesa, defensà la constitució del segon front únic amb el Guomindang contra els japonesos. Membre del consell polític del Partit Comunista Xinès (1945), amb el triomf de la revolució fou nomenat primer ministre i ministre d'afers exteriors (1949) del govern de la República Popular, i assistí a diferents conferències internacionals.[3] El 1958 deixà la cartera d'afers exteriors. Durant la Revolució Cultural s'oposà a les tesis de Lin Biao. Impulsà l'obertura a Occident de la política exterior xinesa. Durant els darrers dos anys de la seva vida, tot i conservar el càrrec de primer ministre, les seves funcions foren exercides pel vice-primer ministre Deng Xiaoping.[4]
L'incident de Tiananmen
[modifica]Pocs mesos després de la mort de Zhou, es va produir un dels esdeveniments espontanis més extraordinaris de la història de la RPC. El 4 d'abril de 1976, a la vigília del Festival anual de Qingming de la Xina, en què els xinesos tradicionalment rendeixen homenatge als seus avantpassats difunts, milers de persones es van reunir al voltant del Monument als Herois del Poble a la plaça de Tiananmen per commemorar la vida i la mort de Zhou Enlai. En aquesta ocasió, el poble de Pequín va honrar a Zhou col·locant corones, pancartes, poemes, pancartes i flors als peus del Monument.[5] El propòsit més obvi d'aquest memorial era elogiar a Zhou, però Jiang Qing, Zhang Chunqiao i Yao Wenyuan també van ser atacats per les seves suposades accions contra el primer ministre. Un petit nombre d'eslògans deixats a Tiananmen fins i tot van atacar el mateix Mao i la seva Revolució Cultural.[6]
Fins a dos milions de persones poden haver visitat la plaça de Tiananmen el 4 d'abril.[6] Les observacions de primera mà dels esdeveniments a la plaça de Tiananmen el 4 d'abril informen que tots els nivells de la societat, des dels camperols més pobres fins als alts oficials de l'EPL i els fills de quadres d'alt rang, estaven representats a les activitats. Els que van participar estaven motivats per una barreja d'ira pel tractament de Zhou, revolta contra Mao i les seves polítiques, aprensió pel futur de la Xina i desafiament a aquells que intentarien castigar el públic per commemorar la memòria de Zhou. No hi ha res que suggereix que els esdeveniments es van coordinar des de qualsevol posició de lideratge: va ser una manifestació espontània que reflectia un sentiment públic generalitzat. Deng Xiaoping va estar notablement absent i va donar instruccions als seus fills que evitessin ser vistos a la plaça.[7]
El matí del 5 d'abril, la multitud que s'aplegava al voltant del memorial va arribar per descobrir que la policia l'havia retirat completament durant la nit, i els va enfadar. Els intents de reprimir els manifestants van provocar un violent motí, en què els cotxes de la policia van ser incendiats i una multitud de més de 100.000 persones va entrar amb força en diversos edificis governamentals que envoltaven la plaça.[5]
A les 18.00 hores, la majoria de la multitud s'havia dispersat, però un petit grup va romandre fins a les 22.00 hores, quan una força de seguretat va entrar a la plaça de Tiananmen i els va arrestar. (La xifra reportada dels arrestats era de 388 persones, però es rumorejava que era molt superior.) Molts dels arrestats van ser posteriorment condemnats a un judici popular a la Universitat de Pequín o van ser condemnats a camps de treball. Incidents similars als que es van produir a Pequín els dies 4 i 5 d'abril es van produir a Zhengzhou, Kunming, Taiyuan, Changchun, Xangai, Wuhan i Guangzhou. Possiblement, a causa de la seva estreta associació amb Zhou, Deng Xiaoping va ser formalment destituït de tots els càrrecs dins i fora del Partit el 7 d'abril, després d'aquest incident de Tiananmen.[5]
Després de derrocar Hua Guofeng i assumir el control de la Xina el 1980, Deng Xiaoping va alliberar els arrestats en l'incident de Tiananmen com a part d'un esforç més ampli per revertir els efectes de la Revolució Cultural.
Llegat
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Fairbank, John King, 1907-1991,. Histoire de la Chine : des origines à nos jours. ISBN 979-10-210-0222-7.
- ↑ Ramírez Ruiz, Raúl. Historia de China contemporánea : de las guerras del opio a nuestros días. Madrid: Síntesis, D.L. 2018. ISBN 978-84-9171-211-4.
- ↑ Bregolat, Eugenio. La segunda revolución china. 1. ed. Barcelona: Ediciones Destino, 2007. ISBN 84-233-3919-X.
- ↑ Paulès, Xavier (1973-....).. La République de Chine : 1912-1949. ISBN 978-2-251-44945-6.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Spence 612
- ↑ 6,0 6,1 Teiwes and Sun 218
- ↑ Teiwes and Sun 119–220
- Polítics del Partit Comunista Xinès
- Escriptors xinesos
- Alumnes de la Universitat de Waseda
- Alumnes de la Universitat Meiji
- Alumnes de la Universitat de Nankai
- Morts a Pequín
- Persones de Jiangsu
- Morts de càncer de bufeta urinària
- Gran Creu de l'orde Polònia Restituta
- Morts de càncer a la República Popular de la Xina
- Naixements del 1898